El futur, el present

Fa uns dies vam anar a veure l’exposició de Monet a l’Ideal – Centre d’Art Digital. Hi anava amb aquell prejudici dels qui ens agraden els museus de tota la vida i que, tot i sabent que els museus decimonònics han de canviar, desconfien de les novetats i mostren una certa superioritat moral.

Mica en mica, em vaig anar empassant la tonteria.

Primer, a la sala on, durant tres quarts d’hora, la gent passeja, seu, contempla un resum audiovisual de l’obra de Monet. Tens la sensació que tothom està a gust i que, més ens en donessin, més ens quedaríem. Els nens repten per terra perseguint peixos i jo penso que, per què no, pot ser que això sigui el futur.

I després ve la pera llimonera, quan entres a Matrix i veus tot de gent asseguda en tamborets amb les ulleres posades i penses “ja serà menys”, i al cap de cinc minuts tu, amb les teves ulleres encasquetades, estàs dient “oioioi, quina impressió” com si fossis una iaia que no ha anat mai en avió i l’haguessin entaforat en un coet camí de la Lluna.

No vull fer spoilers però sí, amics, la sensació és que estàs en una realitat virtual i que, quan els gràfics aconsegueixin encara més definició, correm el risc de voler-nos-hi passar la vida.

I surts, i comences a pensar en la quantitat de possiblitats que ofereix la tonteria aquesta de les ulleres (possibilitats, evidentment, que ja estan sent pensades per algú altre) i penses que el futur potser no estarà malament.

A Monet, crec, li hauria encantat.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*
*